El problema de la supervivència després de la mort del cos es resol amb l'exercici de la memòria. Aquesta actualització de la persona perduda dins el cap de Bernat Nadal es tradueix en un poemari que ret homenatge a l'escriptor Miquel Àngel Riera.

Les elegies s'intercalen amb altres poemes, sempre referits a elements d'un microcosmos compartit. Es parla de literatura, de l'època de l'adolescència, de la música escoltada. Tot un exercici de reivindicació de la perdurabilitat que se'ns presenta per mitjà d'una profunda elaboració de l'escriptura poètica.

La poesia de Bernat Nadal és clara i delicada: "

Cadascú apura la seva
dosi de riallades. No en fan cas
d'un arbre mort i menys si és un poeta".

La memòria resta fòssil; la scripta, manent.